Aquest lloc web utilitza galetes per tal de proporcionar-vos la millor experiència d’usuari possible. La informació de les galetes s’emmagatzema al navegador i realitza funcions com ara reconèixer-vos quan torneu a la pàgina web i ajuda a l'equip a comprendre quines seccions del lloc web us semblen més interessants i útils.
L’EBRE
Vinebre està banyat pel riu Ebre, i a uns 50 km. De la seva desembocadura. Antigament s’accedia al poble per camins de terra, amb cavalcadures, mitjançant una gran barcassa que creuava el riu des d’Ascó fins on es podia arribar amb tren.
ENRIC
S’ha definit a Enric d’Ossó com a “caixa tancada” (caja cerrada en catalán), degut al seu caràcter reservat. Pot ser que el poble “poc accessible on va néixer i va créixer, tingués alguna influència en aquest aspecte de la seva personalitat?
LA BARCASSA
Amb motiu de la inauguració del monument a Enric d’Ossó, el 19 de juliol del 1957, a la Plaça de l’Església (abans Plaça del Rei), les germanes teresianes traspassaren el riu amb la barcassa per arribar a Vinebre. L’embarcació va fer el servei fins els anys 70 del segle passat, quan es va construir el pont per facilitar la connexió amb la Central Nuclear d’Ascó.
CASA-MUSEU ENRIC D’OSSÓ
Ca Don Jaume del Cantó (de la esquina). Aquí va néixer i va viure l’Enric. Avui és una casa-museu on podem recórrer totes les seves estances, la majoria decorades amb mobles de l’època, de la família d’Ossó i d’altres famílies del poble Davant la casa, hi tenien vinyes, en les quals l’Enric jugava i també ajudava a veremar. La família posseïa terres i vinyes i produïa el vi dolç típic de la localitat, anomenat Vi blanc.
ENRIC
Quan les germanes de la Companyia veremaven, Mossèn Enric els demanava que no recollissin tot el raïm sinó que en deixessin uns quants perquè els ocells es poguessin alimentar. La creació és per a tots!
ORATORI
En aquesta estança, que ara és oratori, hi va néixer l’Enric el 16 d’octubre del 1840. Era la cambra dels seus pares. Actualment, el dia 27 de cada mes, commemorant el dia de la mort del sant (27 de gener del 1896), s’hi celebra una trobada de pregària o bé una Eucaristia, on es reuneixen persones de Vinebre i d’altres pobles de l’entorn. Al fons de l’oratori hi podem observar el quadre amb la imatge de la beatificació del sant, en la Glòria de Bernini (El Vaticà)
ENRIC
Vaig presenciar la seva mort santa, i vaig plorar molt, perquè molt vaig sentir el veure’m privat d’ella. A això, però, que sembla una desgràcia, hi dec la meva sort i el meu goig, perquè de seguida em va venir el desig de ser capellà recordant el que em deia la meva bona mare (epd): ”-Fill meu, Enric, fes-te capellà. Quin goig em daries!. –No vull, li deia jo. –Doncs què vos ser? –Vull ser mestre!”. (Enric d’Ossó: Apunts de les misericòrdies del Senyor)
Context històric
Quan neix l’Enric, el 1840, s’acaba la primera de les guerres carlistes, que enfronten els liberals i els absolutistes. Els primers defensen el dret der la jove Isabel II de ser reina d’Espanya, mentre els segons advoquen per Carles M Isidre de Borbó, germà de Ferran VII, com a nou rei. El General Espartero aconsegueix la victòria per als liberals (1840) i s’intensifiquen les polítiques anticlericals, el què farà que la Santa Seu trenqui –aquell any- les relacions diplomàtiques amb el Govern espanyol. Temps abans, la desamortització de Mendizábal, el 1836, ja havia ocasionat l’expropiació d’una part de les terres de l’Església; i el 1834, a Madrid, van ser assassinats diversos frares, acusats d’emmetzinar les aigües i de provocar la malaltia del còlera a la ciutat.
LES GOLFES
El jove Enric va romandre en aquesta estança tot el temps que va durar l’agonia de la seva mare, Miquela Cervelló i Jové, malalta de còlera. Era l’any 1854 i l’Enric només tenia 13 anys. La mort de la seva mare, a la que estimava profundament, va ser un punt d’inflexió a la seva vida. Havien passat pocs dies des de la mort de la mare, quan va fugir al monestir de Montserrat amb la decisió ferma de fer-se capellà, cosa que la seva mare sempre havia desitjat per a ell.
ENRIC
Mirant per la finestra de les golfes, el jove Enric va veure pujar al cel l’ànima de la seva mare el mateix moment que es moria. A l’habitació s’hi conserva la finestra de fusta original emmarcada amb vidre.
“Mireu la meva mare que puja al cel!” (Pel·lícula “Quiero ser Maestro)
EL SEU DESPATX
Espai de treball del Sant quan s’estava a Vinebre. El rellotge de la imatge l’acompanyava a tot arreu. En aquella època només els qui tenien una bona posició econòmica podien disposar-ne.
ENRIC
La nit de Nadal del 1895, to just poques setmanes abans del seu decés, durant una visita a Vinebre, Mossèn Enric va regalar el seu rellotge –del que no se separava mai- a un nebot seu. Aquest gest va sorprendre força als seus parents perquè amb l’activitat que exercia el sant, el rellotge era un instrument mol necessari. Sospitava el sant que li arribava l’hora?
LA SEVA HABITACIÓ
A seva cambra personal era senzilla i austera. Probablement el jove Enric hi va passar molt de temps rumiant a l’entorn del seu futur. El seu pare volia que es dediqués al comerç i el va enviar perquè aprengués l’ofici, primer amb el seu oncle a Quinto de Ebro, i més endavant a la botiga del senyor Ortal, a Reus. La seva mare desitjava que fos sacerdot. Ell, però, volia ser mestre. I a la fi, va saber unificar el seu desig i el de la seva mare.
LA MARE DE DÉU
És la imatge articulada de la Mare de Déu que el Pare Enric s’emportava sempre que viatjava, donat que no totes les esglésies disposaven d’imatges de la Verge de la seva devoció. Li canviava el vestit segons la celebració del dia. I també es va fer fer un maletí especial per a transportar-la.
EL SOTERRANI
En vida de l’Enric aquesta part de la casa eren els estables, una dependència fresca i humida amb una porta de sortida a l’exterior. Allà l’Enric, mentre era seminarista, hi reunia els nens i nenes del poble i els feia catequesi durant l’estiu. Un lloc ideal per evitar la càlida temperatura de Vinebre.
ENRIC
“Durant les vacances d’estiu de seminarista, havent dinat, reunia a casa un dia els nens i un altre les nenes i els ensenyava la doctrina cristiana, coses santes, pregàries, exemples, etc. Podia poc, però perquè com que era l’hora de la migdiada, molestaven el meu bon pare amb el soroll que feien, i no es podia evitar”.( Enric d’Ossó: Apunts de les misericòrdies del Senyor)
L’ESCALA
Mentre durava la catequesi els nens s’asseien a l’escala que comunica l’antic estable amb la planta superior. El contacte amb els nens i les nenes i la seva vocació de mestres van fer, segurament, que l’Enric s’adonés de la gran necessitat que tenien de rebre una bona educació.
Context històric
Als municipis agrícoles com és Vinebre, la necessitat de treballar la terra feia que es tinguessin molts fills, els quals generalment passaven poc temps a l’escola perquè havien d’ajudar amb les feines del camp. La primera Llei General d’Instrucció Pública, que establia l’educació obligatòria entre els 6 i els 9 anys, no va ser promulgada fins l’any 1857.
SANT ENRIC
Monument al P. Enric d’Ossó erigit a la plaça de l’Església i que fou inaugurat el 19 de juliol del 1957. A l’escultura el sacerdot català porta un llibre a la mà, com a símbol de la importància que tenia per a ell l’educació, i està acompanyat d’una nena, manifestant el valor que atribuïa a la dona.
Enric
Amb paraules pròpies del seu temps, el P. Enric ho expressava així: “Educar un nen és educar un home, però educar una nena és educar tota una família”.
LA CASA DE LA SENYORA MICAELA
En aquesta casa va viure la senyora Micaela, mare d'Enric, una dona senzilla i profundament religiosa de la qual Enric va aprendre molt. L'habitatge, identificada al poble com “Ca la Butxaca” va pertànyer a una família senzilla de camperols; ha estat restaurada recentment mantenint l'estructura del s. XIX.
Enric va tenir molta relació amb el seu avi matern, Antoni, per la qual cosa freqüentaria aquest lloc.
CA DON JAUME
Casa Pairal (solariega) de la família. Va passar dels avis paterns del P. Enric, Jaume i Mariana, als seus oncles Rafela i Just, amb qui ell mantenia una relació excel.lent i els visitava sovint. La família d’Ossó gaudia d’un cert relleu en el poble. Era una família benestant que tenia força terres i algunes vinyes.
COL·LEGI TERESIÀ
Realitzat per un dels deixebles d’Antoni Gaudí, l’arquitecte Bernardí Martorell i Puig, l’avi del qual, Joan Martorell i Montell, fou mestres de l’universalment conegut arquitecte català, i tots dos estrets col·laboradors, compartint la mateixa concepció arquitectònica. El col·legi, que va ser destinat a l’educació d’infants, fins els anys noranta del segle XIX, va estar edificat sobre un terreny cedit per St. Enric.
ALT RELLEU
Detall de la façana del col·legi. El P. Enric demanà expressament que es preparés un espai per a fer-hi un relleu de Jesús amb els infants. Al moment de l’edificació del col.legi no es disposava dels recursos que calia per tallar la imatge i per aquest motiu ell no va arribar a veure-la.
Enric
L’alt relleu s’havia de tallar, en el futur, sobre una enorme pedra col·locada a la façana del col·legi. Com que pesava molt i sobresortia de la façana, els veïns tenien por que pogués caure, i així ho van comunicar a Mossèn Enric. Ell, amb gran convenciment, va respondre que això no passaria mai perquè la pedra estava fixada amb una cunya metàl·lica molt moderna que li havia recomanat el millor arquitecte que coneixia. El dia que, finalment, es va poder esculpir la imatge, després de la beatificació del sant, es va descobrir que allò que Mossèn Enric hi havia col·locat era una medalla d’alumini de Santa Teresa, que feia de cunya improvisada. Fins aquell punt arribava la fe del Sant Fundador!
VINEBRE AVUI
Aquesta petita localitat ha perdut la meitat de la seva població els darrers cent cinquanta anys; a l’època del Sant, hi vivien a l’entorn de 1.000 persones; avui no passen de 430. L’economia de Vinebre, basada –històricament- en el cultiu de vinyes, oliveres i ametllers, va viure un canvi notable amb la creació de la Central Nuclear d’Ascó els anys 70 del segle passat. Des d’aleshores, gran part dels habitants vinebrencs hi treballen.