“S’acosta, estimats meus, el dia feliç en què puguem visitar el sepulcre i el cor de la nostra Santa Mare… Ja estem a Alba…! Gràcies mil, Jesús de Teresa!, gràcies, Teresa de Jesús! Què farem a Alba? Crec que els dos o tres dies que passem allí han de ser una festa contínua. Sí, de dia i de nit, sempre davant el cor i sepulcre de la gran Teresa, ha d’haver-hi una guàrdia d’honor, que la formin les seves filles i els seus més entusiastes devots, que resi, que canti, pregui en silenci, adori, de gràcies o demani mercès al Cor de Jesús per mitjà del cor de Teresa, per l’Església, pel món […], etc. En una paraula, han de ser dies d’oració, d’acció de gràcies, de generosos propòsits; dies de donar, de rebre, d’oferir, de demanar. Allí i durant el viatge es detallarà millor aquest pla per a vosaltres i per al vostre benvolgut amic”. El Solitari

Després de la peregrinació de 1875 Enric d’Ossó expressa:  “Hem hagut de fer-nos esma per a separar-nos d’aquell lloc” 

I recull a la Revista Teresiana d’agost de 1877: “Però el que crida en gran manera l’atenció i que tots els fidels poden contemplar amb els seus ulls és el Cor de la Santa Mare Teresa de Jesús. Aquest és el secret imant que atreu i atraurà suau i fortament a tots els cors ben nascuts. Aquest és el focus de llum, de vida i d’amor que ha de regenerar el món. Aquesta és l’escola dels veritables amants; aquest és el lloc que va escollir Déu en la terra per a obrar els més assenyalats prodigis.”

“El que ens toca a tots els pelegrins és que tinguem aquesta de venerar aquest seràfic cor, demanar-li molt de bo de bo i treballar per aconseguir-lo, a fi que el nostre cor sigui semblant al seu.”

En un escrit, el P. Tomás Álvarez (ocd) diu de la peregrinació de 1877:  Van ser una mica més de 4.000 pelegrins. La majoria, joves de l’Arxiconfraria, uns 200 sacerdots, 4 bisbes, amb un mateix lema: “anar pelegrins per a tornar apòstols”. Una peregrinació així, era tot un repte 4.000 pelegrins en aquells trens! Impressiona llegir en les cròniques com els esperava la gent en cada estació… el silenci en els vagons per a fer el Quart d’hora d’oració diària… l’arribada a Àvila, ciutat de 7.000 habitants… i tantíssims pelegrins en la petita vila d’Alba.

“Per fi arribem a Alba el mateix dia després d’admirar  Salamanca diversos monuments preciosíssims, i entre ells el convent i casa que va habitar la Santa. Ja estem a Alba, glòria a Déu i gràcies mil a Jesús i el seu Teresa! I podrem admirar i adorar l’objecte dels nostres més privilegiats amors. Celebrem missa enfront del sepulcre o en l’altar del sepulcre de la Santa, i després…!ah, després vam veure, contemplàrem, admiràrem, veneràrem un dels majors prodigis que Déu ha obrat en aquest món. El cor físic, real, de la nostra seràfica Verge Teresa de Jesús; aquell cor que tant sentí i estimà a Déu i als seus germans els espanyols.” (Enric d’Ossó: Revista Teresiana)

“Un dels més bells i preciosos fruits que ha produït sens dubte la primera peregrinació teresiana és la formació de la Germanor teresiana universal, que va brollar cap el cor transverberat i espinòs de la Santa del nostre cor” (Enric d’Ossó: Revista Teresiana, 1887)